En uns moments difícils com els que estem passant ara mateix en el camp de l’educació, i per això hi ha un desencís tan generalitzat en una gran part del professorat de Catalunya, encara que alguns professionals no ho vulguin admetre, tant de primària com de secundària, com a conseqüència dels “pedaços” –modificacions puntuals, obligades per la situació de cada moment- que s’han anat col·locant al llarg del trajecte que hem anat fent els últims anys, és l’ocasió idònia per reflexionar cap a on anem realment, és a dir, quin rumb hauria de prendre el sistema educatiu actual per tal de redreçar el camí, un camí on hem trobat molts entrebancs al llarg dels anys per tal de tirar endavant la lloable tasca educativa. És molt evident que això no es pot aconseguir, si els autèntics professionals que ens hi dediquem, amb l’ajuda de les famílies dels nostres alumnes i també amb el personal d’administració i serveis, tots sense excepció, no hi posem el nostre petit gra de sorra, tot sabent que el fet d’educar és una “feina” que no s’acaba mai i sempre hi ha quelcom per ensenyar i aprendre. Però el professorat, que ha de fer possible els canvis, segons la LEC (llei d’educació catalana) que encara no s’ha aprovat al Parlament de Catalunya, ara es troba en un atzucac, perquè s’albiren canvis imminents i molt importants pel que fa al tractament de l’ ESO (educació secundària obligatòria), del batxillerat i dels cicles formatius. I allò més important, el que més ens convé ara mateix, és que establim un diàleg obert entre tots els agents que participem en el procés educatiu. Catalunya s’ho mereix i la societat ens ho exigeix!
Jordi Hors i Presas
